Ajaguda i immòbil. Diagnòstic: fractura de fèmur. Trista, abatuda i plorosa. Diagnòstic: depressió. El que em passa, en realitat, té un altre nom, es diu solitud. Sí, la solitud fa plorar però també pot provocar fractures de fèmur. Ahir al matí vaig caure a casa, em va caure el bastó a terra i com que no tenia ningú a prop que me’l plegués ho vaig voler fer jo. Al ajupir-me vaig caure. Resultat: fractura múltiple de fèmur. Causa: la solitud.
Aquest matí no he tingut cap visita, però he estat amb la ment ocupada amb el senyor del llit del costat. Ha arribat a primera hora. Ha vingut d’una residència. He sentit una conversa de les infermeres. S’ha de sotmetre a una operació molt complicada i necessitarien el consentiment de la família. Però es veu que no té a ningú i no saben a qui avisar.
L’he estat observant una bona estona. Feia cara d’estar abatut, se’l veia neguitós i patint. No parava de recargolar les cames, una cama se li ha quedat enganxada amb la barana del llit. No la podia treure. Ha començat a gemegar. He tocat el timbre perquè vinguessin a ajudar-lo. Ha vingut una infermera molt dolça. Li ha desenganxat la cama i després l’ha agafat de la mà uns segons. Automàticament ha deixat d’estar neguitós, s’ha calmat i s’ha adormit. Aquesta escena m’ha recordat que a mi sempre m’han agradat els hospitals. Aquí dins ningú s’ha d’esforçar per aparentar res, aquí som el que som i res més. Sense ornaments ni floritures.
Jo sóc viuda. El meu marit va morir amb trenta tres anys. No havíem tingut fills. Els familiars més propers que tinc són uns nebots que no sé ni quina cara fan i una germana més petita amb qui fa cinc anys que no tinc cap relació.
Jo, igual que el senyor del llit del costat formem part d’aquest grup de persones que hem hagut d’anar esgarrapant tendresa dels racons més inesperats; de vegades dels veïns hospitalaris, de la botiguera atenta, dels amics que hem anat fent, dels néts del amics, dels nens que han jugat als nostres carrers...He de reconèixer, però, que no ha estat fàcil arribar fins aquí. Endarrere queden les tardes de plors i nostàlgia enyorant els fills que no he tingut i posant nom als néts que tampoc he tingut.
No puc evitar pensar en el dia de demà. Què passarà quan no tingui salut? Quan no pugui decidir per a mi? Qui hi haurà a la vora del llit? Qui m’agafarà la mà? Qui em traurà la cama enganxada a la barana freda d’un llit d’hospital? A qui trucaran per decidir si m’han o no m’han d’operar?
Toco el timbre. Li demano paper i llapis a l’infermer. Començo a escriure.
“Els llibres, els notaris i la sang diuen que la meva germana petita és el familiar més directe que tinc i per tant qui hauria de decidir per mi el dia que jo no pugui. Vull deixar per escrit que no vull que sigui així. Sempre hem tingut una relació intermitent, quan semblava que les coses anaven bé passava alguna cosa, normalment insignificant, que ho trencava tot i havíem de tornar a començar. L’última parada de la nostra relació ja fa cinc anys que dura.
Vull que sigui la Júlia , la meva veïna, qui tingui cura de mi i que pugui decidir quan jo no tingui les facultats per fer-ho. Si per algun motiu la Júlia no pot, vull que sigui el Xavier, el seu marit, qui ho faci. Fa vuit anys que viuen a la casa del costat i fa vuit anys que séc amb ells a taula el dia de Nadal. Mai m’he sentit com una forastera. Des del dia que van arribar vaig deixar endarrere les tardes de plors i nostàlgia. És com si la Júlia i el Xavier fossin els fills que no he tingut i els seus tres nens fossin els néts que no he tingut.”
Quan surti de l’hospital el primer que faré serà anar a veure el notari. La sang és la sang però el cor és el cor. Sé que si no escric aquestes paraules la sang li guanyarà la partida al cor i no ho vull.
Grup de treball de violència familiar
Consell dels Serveis Socials del Solsonès
La situació que aquesta setmana relata el TRACTA'M BE és molt freqüent, jo diria que habitual. Tots coneixem alguna persona gran que té un veí d’escala o de carrer que li fa com de familiar, que els seus nens són com els nebots o nets i la persona gran gaudeix o pateix amb totes les novetats d'aquells veïns com si fossin els seus familiars més propers.
ResponEliminaPerò també coneixem, per sort molts menys casos, de veïns o amics que s’han aprofitat d’aquesta situació.
Cal anar amb compte i protegir-se. Les persones grans han de tenir present que els primers que han de posar mesures preventives son ells mateixos, després venim els altres. Cal, per molt que costi, pensar com volem que ens vagin les coses quan comencem a perdre alguna facultat, com volem ser atesos, qui volem que vetlli els nostre bens i que volem fer-ne.
La protecció comença en un mateix.
Maribel, enhorabona pel relat. Un cop més heu descrits una situació molt real, hi heu afegit un componen preventiu que hauria de ser habitual pero que de moment encara no ho és.